X Ultra Trail du Mont-Blanc

19h del divendres  31 Agost. 2482 corredors (amb una mitja d’edat de 43anys i dels quals 215 són noies) a la Place Triangle de l’Amitié, Chamonix. Jo sóc una d’ells. Amb l’aglomeració no em puc moure ni un pas. Comença a sonar la mítica Conquest of the Paradise i poc a poc la cançó em va ficant els pèls de punta. Aixeco el cap i veig com la boira va cobrint els boscos densos que poblen la falda del Montblanc. És tal la sensació, q sembla que la cançó surti de dins meu. Em piquen els ulls. 10, 9, 8, 7, tota la plaça crida el compte enrere;  6, 5, 4, inspiro fort; 3,2,1… i fico el crono en marxa.
Primers km molt còmodes. No tinc pressa. No tinc por. Estic contentíssima amb la meva motxilla perfectíssimament estudiada, compactada i equipada. Serà dur però confio amb la feina feta. En 4h37 i sóc a Les Contamines, km30.69. Penso molt amb Xavi, que des de les 10amestà corrent la CCC. Jaha caigut la nit i plou des dels primers km. Vaig molt ben resguardada dins el meu impermeable, sol se’m veuen els ulls i el nas. Sol sento el meu respirar i l’aigua que em cau a sobre. Sol veig el que em marca el frontal. Estic contenta.
Amb la pujada a La Balme, km38.82, la meteorologia es complica, la boira dificulta moltíssim la visibilitat i la neu s’acumula a la meva jaqueta. El gruix és d’uns 6cm aprox. i dalt al coll fa moltíssim fred. He de sortir d’allí quan abans millor. Si m’aturo em gelaré i perdré de vista alguns frontals que intueixo més endavant i que em donen idea de per on va el camí.
Un llarg descens ens porta de nou a Les Contamines després de 8h52 i 54.1km. Demano per Xavi, ja és finisher, és molt gran!!! Em noto els peus bé, però van xops i hi porto molt fang. Decideixo canviar les sabates, que en menys de cinc minuts tornen a estar mullades.
Em marco el següent tram fins Les Houches , km71.7. La pujada fins Bellevue se’m fa llarga i molt dreta, així que per fer-ho passatger decideixo pensar en cadascuna de les persones que m’han enviat ànims per sms, whats, face i dedicar-los petits trams de la pujada.  Comença a aixecar-se el dia, però no deixa de ploure. M’avisen que el descens fins a l’avituallament és complicat i llisca molt. Tardo 4h en fer 17km. Mai havia vist tan fang junt. Horrorós! A cada pas desapareixen els peus sota el fang. Aixecar el peu per fer el pas següent suposa un treball esgotador. Em desespera avançar d’aquesta manera i quan m’adono, em trobo somicant. Llavors m’entra el riure de veure’m enmig d’aquell percal, i finalment m’enrabio perquè amb tant de fang estic trepitjant malament i sóc conscient que m’estic fent mal.
El següent tram comença amb una pujada magnífica per la bici de carretera. Com és algo pesadota, decideixo pensar en tots els bikers que la disfrutarien. Veig que la gent va molt tocada, i tot i pujar a peu, em sento com si portés un coet al cul i avanço a tothom. He començat el comte enrere de km. Un cop dalt, la baixada s’intueix atractiva i vull córrer. Ho intento i per la meva sorpresa em resulta impossible. El genoll dret em fa un mal terrible. Comença la meva tortura!!! Suposadament queden uns 20km, i tinc claríssim que si no puc córrer doncs hauré de caminar, però penso creuar la línia de meta costi el que costi.
Arribar fins a Argentière se’m fa etern, hi ha més km dels que la organització ha calculat i aquest extra em fa molt mal. Hi ha petites remuntades on puc apretar una mica i avançar a millor ritme, però a les baixades faig pena, i em sap molt greu pensar lo que les disfrutaria si no em fes mal la zona posterior del genoll dret. Pel camí trobo gent tirada, feta pols, deuen meditar perquè la vida els ha portat fins aquí jajaaj
A Argenitère tinc una sorpresa, Xavi i l’Heura. Porto 18h10i queden 10km. Terrible el mal de genoll! Quedem en que ens veiem a Chamonix i marxo d’allí casi contenta.
A falta de 5-6km d’arribar, l’ibuprofè fa efecte i tinc la sort d’arribar al poble corrent. A partir d’allí, comença un bany de masses que faria córrer al mes coix, els ànims de la gent em porten pels carrers de Chamonix. Trobo un munt de mans esperant la meva i en l’últim giravolt veig la l’arc blau amb que tan he somiat i que en les darreres hores tan he maleït. Agafo la senyera amb les dos mans, em proposo empapar-me d’aquell instant i creuo la línia de meta, on em fonc amb una abraçada amb el Roger, que ha fet un grandíssim esforç esperant-me en molts dels avituallaments. Ho he aconseguit, 110km amb 5800+ en 19h48. Hi ha molta gent però no veig res. Hi ha molt soroll però no hi sento. Vull plorar però no puc. Quan reacciono una mica, veig que de nou sona Conquest of Paradise i que ha deixat de ploure i sembla que vulgui sortir el sol.

Molta gent està decebuda amb aquesta edició de UTMB perquè està clar que tots volíem fer 170km, i jo la primera, però per mi l’èxit és tot l’esforç i sacrifici per estar a la línia de sortida, ja que considero que la millor victòria és la superació personal. Un cop creues aquesta línia, qui mana és la muntanya i aquí poca cosa hi tenim a dir.  Ara em queda entendre que si he estat capaç d’això, sóc capaç de tot.
He d’agrair més que mai els ànims que he rebut de tothom, no sou conscients de la força que donen cadascun dels missatges de suport. No em cansaré mai de dir que em sento orgullosíssima de formar part de l’Extrem Team Tivissa, i de tot l’equip que hem viscut aquesta experiència: Àngels, Quim, Heura, la princesa i Xavi, per qui totes les paraules són poques. Al Roger, dir-li que per mi aquesta ultra és dels dos i el millor que ens podia passar és compartir l’experiència. Ell sap que no li volia explicar, sinó fer-lo partícep.
És curiós com la muntanya, restant immòbil i majestuosa, ensenya tantes coses…

via impossible is nothing

by Thais

Organització

Sponsor #1 Sponsor #4 Sponsor #5 Sponsor #2 Sponsor #3

Sponsors

54è Dia del Camí de Muntanya de la IV Vegueria…

Introducció L’Extrem Tivissa organitzem aquest any 2018, la festa dedicada als excursionistes de la nostra vegueria, per descobrir tots junts, un…

01 Nov 2018 Caminar per Tivissa Extrem Team Tivissa General Extrem Tivissa No comments

Read more